dilluns, 29 d’octubre de 2012

CASAL POPULAR TIO CUC: NOVEMBRE ESTELLÉS

CASAL POPULAR TIO CUC: NOVEMBRE ESTELLÉS: Este mes, al Casal Popular Tio Cuc, hem preparat una série d'activitats per homenatjar al gran poeta valencià Vicent Andrés Estellés. Diss...

dissabte, 11 de desembre de 2010

UNA INTRODUCCIÓ BREU A JOAN FUSTER

Cliqueu sobre la imatge que us enllaçarà al vídeo introductori sobre Joan Fuster.

dimarts, 16 de novembre de 2010

PA NEGRE




Imagineu que a l'examen de selectivitat us demanen que expliqueu quina era la situació sociopolítica i cultural de postguerra i que ho relacioneu amb alguna pel·lícula que també ho reflectisca.

Doncs escolteu aquesta entrevista realitzada a Emili Teixidor, autor de l'obra Pa negre que acaba de ser d'adaptada al cinema.
Els fets dramàtics que es conten a la pel·lícula ens situen als primers anys de la potguerra espanyola, a la comarca d'Osona. Foren anys difícils de silencis, pors, secrets i traïcions, que el protagonista, un xiquet que camina cap al món dels adults, descobrirà.

Us recomane que vegeu aquesta entrevista que van fer a l'autor poc després de l'estrena de la pel·lícula. Els seus comentaris us facilitaran la comprensió de l'època de postguerra, i respondre amb més coneixements, la primera pregunta de literatura.



divendres, 12 de novembre de 2010

COMUNICAR-SE, TOT UN ART

Tot seguit us deixe un text perquè respongueu les preguntes corresponents (segons hem comentat a classe). D'aquesta manera, repassarem el tema, la tesi, el resum i les parts del text, així com la tipologia textual, l'àmbit d'ús i la varietat lingüística geogràfica. Vinga, que de segur que ho feu molt bé!!!

El cos i la gesticulació
Fins ací hem anat donant molta importància a la paraula, a la pronun­ciació. Doncs bé, ara direm quatre coses sobre el llenguatge no verbal, tema que requeriria moltes pàgines si volguéssim tractar-lo a fons. Efec­tivament, hi ha investigadors, com Birdwhistell, que afirmen que una bona part de la comunicació la fem mitjançant gesticulacions, aparences, postures, mirades i expressions corporals, sobretot facials.

De fet, la part més comunicativa del cos és la cara, i, en aquesta, els ulls amb tota seguretat, i la boca. La manera com es mira i la durada de contacte entre ulls suggereixen molts missatges i parlen molt profundament. En el mirar entren en joc conceptes de poder i d’intimitat. Mirar seria una mica com tocar.

Si bé la cara, i especialment els ulls, és la part més important de la comunicació, car és on amb més relleu es marca la força expressiva i on més clarament reflectim les emocions, com ara la sorpresa, la tristesa, la por..., hi ha encara un altre punt del cos no menys rellevant: les mans. Aquestes, a part de donar suport als ulls fins a límits insospitables, parlen de mil coses segons on les tinguem, o com les tenim o com les movem. De fet, ens seria molt difícil d’imaginar-nos un polític o un predicador o un orador amb les mans mortes o lligades; i seria impossible concebre un Roberto Benigni (p. ex., en La vita è bella) sense jugar amb les mans.
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 27)

Contesteu les preguntes següents:
1. Quin és el tema del text? I la tesi?
2. Fes-ne un resum.
3. Indica quines són les parts del text.
4. De quin tipus de text es tracta? En quin àmbit apareix?
5. Justifica en quina varietat dialectal de la llengua catalana està escrit.



dilluns, 8 de novembre de 2010

LITERATURA TEMA 3

LA PRODUCCIÓ LITERÀRIA DE MERCÈ RODOREDA INCIDEIX SOBRE LA PSICOLOGIA DELS PERSONATGES?

Efectivament, un tret fonamental en la configuració dels personatges de Mercè Rodoreda és la complexitat psicològica que demostren. L'escriptora vol narrar situacions humanes: descriu espais, conta fets ocorreguts; però cal l'expressió íntima dels protagonistes per a completar-ne la narració. Rodoreda connecta així amb el corrent més important dels anys 20 i 30 a la literatura europea: la novel∙la psicologista, que tingué com a principals autors André Gide, Thomas Mann o Virginia Woolf; autors tots ells que foren, segons sembla, base important en l'evolució estilística de la nostra escriptora.

Observem, per exemple, l'afirmació següent de Natàlia, la protagonista de La plaça del Diamant: “Era veritat, però, que el meu pare sempre em deia que jo era de mena exigent... però és que a mi em passava que no sabia ben bé per què era al món” on l’autora deixa entreveure l’angoixa existencial i la solitud de l’ésser humà. A més a més, les heroïnes de Rodoreda sempre naixen en condicions singulars, per exemple, queden òrfenes i no tenen uns pares que influïsquen en la seua evolució psicològica, com ocorre a Aloma, La plaça del Diamant: "La meva mare morta feia anys i sense poder aconsellar-me i el meu pare casat amb una altra" o a Del que hom no pot fugir. D’altra banda, són personatges que en general presenten una base socioeconòmica benestant, la qual cosa els dóna una estabilitat emocional destacable (és el cas de Mirall trencat o El carrer de les Camèlies), al mateix temps que mostren gran sensibilitat i tristesa cap a l’època perduda de la infantesa i de l’adolescència front al món adult, que simbolitza el patiment, com es mostra en Sóc una dona honrada?: “El dia de la Primera Comunió gosaria dir que fou el primer dia trist de la meva vida”.
Encara cal destacar altres característiques interessants al respecte: els personatges de Rodoreda presenten moltes vegades situacions de por i d'angoixa. Aquesta por provoca manifestacions externes causades per conflictes personals amb la societat (situacions de guerra, medis socials suburbans, submissió classista, etc.) que provoquen desequilibris psíquics en les protagonistes: “Encara vaig passar un parell de nits escoltant si sentia soroll a l'entrada i esperant els cops de martell” (El carrer de les Camèlies). D’altra banda, la maduresa, que els arriba anticipadament i de manera involuntària, també provoca un desequilibri emocional en els personatges: l’arribada al món dels adults convertirà les dones en personatges distants i freds, gelosos de la seua intimitat, que difícilment manifestaran els seus sentiments, sobretot, en les darreres obres de l’autora. Així, el record de la joventut i del temps passat crea una melangia en les protagonistes femenines.

Com a conseqüència, la literatura de Mercé Rodoreda es converteix en un mitjà per a interpretar la realitat. L'escriptora ofereix una visió del món a través de la psicologia dels personatges, i ho aconsegueix introduint-se en la subjectivitat, en l’interior dels personatges, gràcies a la utilització dels discurs indirecte lliure, l’escriptura parlada i el monòleg interior. Per tant, és una visió objectiva, perquè Rodoreda no transmet les pròpies opinions, sinó que els personatges mostren, a través dels fets, pensaments i sentiments, les contradiccions i la complexitat de l'ésser humà.

Vegeu també algunes obres adaptades al cinema o al teatre:
- Mirall trencat: http://www.youtube.com/watch?v=KbNtR3rNrgkç
- Sobre el fet d’escriure: http://www.youtube.com/watch?v=H40PIwf3GRY

diumenge, 7 de novembre de 2010

LITERATURA TEMA 2

Explica les característiques més importants de l’obra literària d’Enric Valor.


L’obra literària d’Enric Valor (Castalla, 1911-València 2000) es caracteritza, sobretot, per una gran riquesa lèxica i una frase elegant, a la manera de les velles novel·les realistes. De fet, les seues obres narren a la perfecció la vida social del sud del País Valencià, des de finals del segle XIX a la desfeta de la Guerra civil (1936-39) i descriuen la natura d’una manera realista, sense lirisme, com a rerefons de la lluita d’uns homes per sobreviure dia a dia.


La seua producció literària consta de dues grans aportacions:

a) Les rondalles valencianes.

(b) Cinc novel·les i alguns relats breus.

Tant en un tipus d’obres com en altres, Valor usa la tècnica del narrador omniscient i subjectiu. Escriu amb gran precisió, minuciositat i exactitud pel detall. A més, té un gran domini de la llengua. Els recursos de llenguatge oral que empra, provenen directament de la tradició popular, amb els quals el lector pot identificar-se plenament. Usa un model de llengua literària molt equilibrada, que inclou les peculiaritats valencianes.

Les seues rondalles estan elaborades a partir d’un nucli narratiu de procedència oral més o menys complet o extens, sobre el qual Valor opera una profunda transformació i reformulació del relat oral —estructura, situacions, personatges— i ens proposa, mitjançant l’escriptura millorada, uns contes cultes, distints de les rondalles tradicionals.

Els relats breus, més pròxims a l’estil del s. XIX, no destaquen per un estil treballat, sinó sobretot per la riquesa de llengua. Es tracta de petites peces amoroses i sentimentals.
La novel.lística presenta les mateixes característiques estilístiques i lingüístiques que les rondalles, però és on més clarament aboca les seues experiències biogràfiques i els seus coneixements de la terra. En les seues novel·les pretén fer la crònica del període històric que va viure, plasmant-hi totes les seues observacions sobre el paisatge i la geografia, la toponímia, la fauna i la botànica. Sense la Terra Promesa és la crònica dels primers anys del segle XX i la Primera Guerra Mundial. Temps de Batuda i Enllà de l’horitzó, és la crònica de la Guerra Civil.
En elles usa la narració en primera persona per a oferir més adequadament el material de ficció i augmentar la complicitat del lector. El protagonistes de les són la col·lectivitat, algunes famílies, la natura, la muntanya i el camp i la llengua.
El seu espai literari és Cassana amb la geografia, la ruralitat, el pla i la muntanya, però l’espai i el temps no s’esgoten en concreció geogràfica o cronològica. Segons Vicent Escrivà: «Valor es constitueix literalment, i sense exageracions, en tota la nostra tradició novel·lística. Sense la seua gran obra vessada en l'anomenat Cicle de Cassana, els valencians perdríem tot un segle XIX. Es per això que sempre situarem Enric Valor entre els grans fabuladors històrics com Víctor Català i Narcís Oller. I al costat dels quasi coetanis Llorenç Villalonga i Mercè Rodoreda».
Enric Valor, en suma, és l’home que ha sabut crear un riquíssim registre literari amb què ha fet actuar totes les virtualitats expressives de la llengua. També és l’escriptor que millor representa la continuïtat ininterrompuda de la tradició lingüística i literària valenciana d’abans i després de la Guerra Civil.