Amb la segona república espanyola (1931-1936) es va aconseguir aprovar l’Estatut de Catalunya i l’oficialitat del català, cosa que no va passar així a València i les Illes Balears. Emperò, durant la Guerra d’Espanya (1939) i després en la postguerra, quedaren abolits tots els progressos lingüístics de la república. Amb l’arribada de la dictadura franquista el català deixava de ser oficial i desapareixia del panorama públic, administratiu i d’ensenyament.
Com a conseqüència de la postguerra, hi hagué la diàspora de molts intel•lectuals: uns van eixir cap a Amèrica i nord d’Europa, i pel que fa al país, la llengua passà a la clandestinitat. La dictadura va prohibir i perseguir totes les llengües diferents del castellà, de manera que quedaren reduïdes a l’àmbit familiar i privat. El procés de substitució lingüística va accelerar la pèrdua de parlants a les ciutats.
Potser l’època més dura va ser des de 1939 fins a 1946. Hi va haver molta repressió, execucions i prohibicions. Eren temps d’aïllament cultural (sense editorials, ni crítiques ni lectors) i per a mantenir viva la flama es dugueren a terme moltes reunions clandestines. Entre 1946 i 1956 la repressió franquista començava a alleujar-se i es van permetre unes quantes representacions teatrals en català (no d’obres estrangeres); a més a més, es creen editorials (Barcino,Torre…), i es concedeixen premis literaris (Óssa Menor, Joanot Martorell…).
La dispersió dels intel•lectuals arreu del món, el silenci imposat per la censura, la precarietat econòmica i la pèrdua de les llibertats, juntament amb l’aïllament cultural va fer que fóra la literatura de l’exili la que continuara les tendències simbolista i avantguardista.
Narrativa
La novel•la en català reapareix lentament. Primer ho fa a l’exili, a causa de les dificultats de publicació i de la censura, però després els intel•lectuals exiliats prefereixen fer-ho a Catalunya. A la dècada dels cinquanta va millorar el panorama narratiu. Apareix la primera generació d’autors que no havien començat la seua carrera d’escriptors abans de la guerra: Jordi Sarsanedas , Maria Aurèlia Capmany, Manuel de Pedrolo i Joan Perucho. A València la producció durant la postguerra es va decantar generalment per la poesia. S’incorporen els mallorquins Blai Bonet i Baltasar Porcel.
Tendències literàries
Novel•la fantàstica i d’evasió
• Les circumstàncies polítiques de la postguerra expliquen que bona part de la narrativa, que es publica fins al començament de la dècada dels 60, tendira a rebutjar el tractament de la realitat i a explicar-la per mitjà de la simbologia i dels mites.
• Els autors fan un intent d’evasió de la realitat com a alternativa a la seua difícil situació creadora.
• Els personatges característics són històrics ,i inventats.
• Utilitzen l’humor, la ironia, l’erudició barrejada amb dades falses.
• Entre els autors que segueixen aquest tipus de literatura tenim Jordi Sarsanedas Mites, Joan Perucho i Pere Calders.
Novel•la psicològica
• Aquesta és una altra tendència narrativa que dominà tot el panorama narratiu dels 60.
• Autors: Joan Sala, Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, M. Aurèlia Capmany. Aquests autors van enriquir la tècnica de l’anàlisi psicològica, amb la incorporació d’elements de la història recent i del seu món personal.
• També hi hagué dins d’aquesta tendència una línea més realista: Josep Maria Espinàs Combat de Nit i Manuel de Pedrolo.
A la dècada dels seixanta es va consolidar el panorama literari amb la reaparició de la col•lecció “La Cua de Palla” d’Edicions 62, o A tot Vent. Aquestes col•leccions van publicar moltes traduccions de novel•la estrangera, cosa que va permetre l’accés del públic a la narrativa europea. El procés de normalització lingüística i cultural que pren força a València a començament de dècada no es va traduir en la publicació de novel•les. Al final de la dècada la novel•la havia recuperat l’hegemonia entre el públic lector.
Ja a la dècada dels setanta apareix una nova generació d’escriptors que publiquen d’una manera sòlida i continuada . És l’anomenada Generació dels Setanta: Josep Piera, Isa Tròlec, Cremades i Arlandis, Josep-Luís Seguí, Isabel Clara-Simó i Josep Lozano. Tots aquests publiquen tot un seguit de novel•les notablement superiors, en quantitat i en qualitat, a les de les èpoques anteriors. Durant aquesta dècada es van incorporar escriptors que pertanyien a promocions literàries anteriors com Joan Francesc Mira, Carmelina Sánchez-Cutilla, Josep Palacios i Enric Valor que publicà la Trilogia de Cassana, ambicosa crònica de les comarques del sud.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada